El paviment hidràulic és un revestiment que va viure la seva època d’esplendor a finals del segle XIX i fins mitjans del XX.  A l’Exposició Universal de Paris de l9any 1867 es va consolidar com a un producte alternatiu a la pedra natural.

“La rajola hidràulica es fabrica peça a peça. L’artesà tria els colors que farà servir i prepara una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.

Aquest preparat s’aboca en la trepa, que no és altra cosa que un motlle que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats en un marc. Cada espai s’omple amb el seu color corresponent. Com més tonalitats tingui el dibuix, més temps serà necessari, per la qual cosa el cost de la rajola augmentarà. Aquesta capa, la decorada, que serà visible quan estigui col·locada, té uns 4-5 mm. de gruix.

Quan la trepa s’ha omplert amb els diferents pastes de colors, s’afegeix una segona capa anomenada brasatge, d’un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, que té la funció d’absorbir l’excés d’aigua de la primera. Finalment s’acaba d’omplir fins als 20 o 25 mm. que acostuma a ser el gruix la rajola, amb el gros o capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, amb una textura més porosa per facilitar l’adherència en la seva col·locació. El motlle emplenat es col·loca sota una premsa hidràulica que la comprimeix. Després, es treu del motlle, es deixa assecar i se submergeix en aigua durant 24 hores. Per tal que el ciment quedi perfectament endurit, les rajoles es ruixen amb aigua i es guarden en una cambra humida durant 28 dies, que és el temps que tarda el ciment a endurir-se pel procés químic endegat gràcies a l’aigua. D’aquí rep el nom d’hidràulic i no del fet d’emprar premses hidràuliques (en un principi les premses eren manuals)”.

“A la zona de Barcelona i Sitges van sorgir destacades fàbriques com “M. C. Butsems”, “Orsola, Solà i Cia.”. “Munner i Boada”, “La Catalana”, “Mosaics Martí” (que encara fabrica mosaic hidràulic) ,  “Teòtim Fortuny” i “Escofet 1886 S.A”.  A Catalunya, les empreses que manufacturaven rajoles hidràuliques van comptar amb la col·laboració d’artistes i arquitectes reconeguts arreu del país, com Alexandre de Riquer, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Maria Gallissà o Rafael Masó. L’èxit d’aquestes catifes de ciment va traspassar els límits d’aquest estil, i els seus dissenys i es van adaptar al nou gust sorgit de l’art déco”.

A partir dels anys seixanta, lús de l’hidràulic es va veure eclipsat per nous materials que exigien menys elaboració i treball, i a més, resultaven més econòmics, com el terratzo o el gres. A l’actualitat el paviment hidràulic ha recuperat el seu impacte artístic acompayat pel naixement de noves empreses dedicades a la seva elaboració. Considerat material quasi de luxe, tota aquella casa que encara conserva el paviment hidràulic original guarda un tresor.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *